Camins de França

Entre gener i febrer de 1939 mig milió de persones van creuar la frontera, camí de França. Gent de tot arreu i de tota condició, reduïts a un magma que exhala tristesa, units de sobte per una experiència comuna, un sentiment devastador, intuït al llarg del viatge, durant el lent camí de fugida, i que esclata amb tota la força en el intensos i emotius instants que precedeixen el pas de la ratlla: la desesperació. Només alguns, els més involucrats intel·lectualment amb els avatars de la República, aconsegueixen calmar-la amb un pensament que animava i feia d’estímul: la confiança que a l’altra banda hi havia allò que darrere seu desapareixia: la llibertat. Un alleujament momentani, feble, incapaç malgrat tot de dur consol, i tanmateix l’únic punt de llum en unes jornades de tenebra.

Quedava enrere una experiència, que no es limitava només a la política estricta, al debat encès de les coses públiques, a la participació en el grau que fos en jornades que haurien hagut de canviar el curs de la història. Era sobretot la possibilitat de viure d’una altra manera la que havia estat derrotada als camps de batalla. La derrota se’n duia tot un món. Els somnis per a un millor dia a dia, els esforços, els desigs havien estat anihilats, desfets. El pressentiment general era que ningú podia endur-se’n res. Això fa més tràgic el retrat d’aquells que agafen amb forces que ja no tenen una maleta vella o un farcell ple d’objectes que de seguida deixaran de fer servei. A mesura que s’acosta la frontera, s’anava fent més clar que els records també s’havien de quedar a l’altra banda perquè també havien estat vençuts. Feia molt de fred, tothom es cobria com podia, però costava poc d’entendre que, desposseïts de tot, mai ningú no s’havia sentit tan nu.

Ressonava encara la frenesia del combat. I en nom de totes les batalles, una fotografia es va erigir en el resum de tres anys de guerra. Robert Capa va captar la mort, fusell a la mà, d’un milicià. José María Guerrero Medina hi ha treballat obsessivament, tornant a repassar amb lleus variacions de detall la complexitat d’una imatge tan nítida. Un bala ha aturat una vida i ha destruït la generositat de qui a la falda d’un turó semblava llançar-se a una acció que no demanava precaucions. Amb l’optimisme sense límits que només pot posseir una persona idealista. La confiança segada, potser l’alegria de l’instant previ, que eren expressió de la fondària de les conviccions de cop són enderrocades. La solitud del milicià, l’absència d’altres elements bèl·lics, l’aspror del paisatge, el seu aspecte poc uniformat tot i trobar-se al front li donen un aire heroic, i alhora exposen bé com l’atzar és també una part decisiva en la tragèdia.

Detinguts com el jove soldat -identificat no fa gaire amb un noi valencià que s’allistà voluntàriament-, per als qui ho han perdut tot i saben que la guerra continua sota la forma d’una severa repressió, no hi ha cap altra via que resseguir els camins de França. Hi arriben en massa. Una llarga filera de cossos atapeïts coronant la carena els identifica. Formen una corrua silenciosa, compacta, de rostres desfigurats. Sembla que amb la biografia trencada, hagin perdut el nom, i amb el nom la veu i la paraula. I mentre caminen cap l’altra banda de ratlla, la seva identitat es troba a punt de dissoldre’s a cada passa. Ja no son res d’allò que eren. Han deixat de ser. La derrota significa que han estat desposseïts. Només una certesa els sosté: la identitat malmesa, el dolor. Un tall de foc al fons de l’anima que els gela la mirada, i lluita per sortir a fora com un crit primitiu, un so estremidor que ningú no sembla disposat a recollir. Hi ha massa cansament, massa gana, massa feblesa. L’hàlit de la mort es passeja amb ímpetu excessiu per damunt d’aquests grups de gent anorreada com perquè algú gosi donar forma a una nova esperança. Darrere ja no hi ha res. Davant, tampoc. Marxar, seguir fugint. A cegues.

Als rostres els costa de fer emergir l’home o la dona que havien estat. Guerrero en dibuixa l’esvaïment, una buidor que troba l’expressivitat en la manca d’aparença. Com si s’ocultessin d’elles mateixes, aquestes cares es refusen a dir res. Com si no volguessin delatar ningú, ni recordar res ni insinuar amb un deix de beatitud un somni amagant una biografia o una il·lusió antiga, perduda o raptada durant els darrers tres anys. Els rostres s’amunteguen en un abigarrament que recorda la concentració de motius dels capitells romànics. S’hi aplega, en aquestes cares, en la seva pal·lidesa, la seva blancor de marbre, una tensió infinita, bolcada tota ella cap a l’interior. Una forma de pudor, per esquivar les mirades d’éssers desconeguts, companys de dissort o alterosos gendarmes, que només podrien descobrir-hi una tristesa lancinant, que de retop encara es faria molt més gran. Els ulls es tanquen per no veure el buit. Indiferents o atemorits davant d’una geografia que no els tempera el dolor ni els comunica res sinó la pèrdua, els ulls es clouen per protegir el cor de noves agressions. En els llavis entreoberts, però, s’insinua un esglai esfereïdor. Sobre aquests rostres sense edat, de cop ha caigut a plom la vellesa. Només els infames obren els ulls sense reserves, sense saber, però, què és exactament allò que estan veient. No saben que aquella mà a la qual s’aferren per no perdre’s no trigarà gaire a deixar-los sols.

I tanmateix son rostes plens de dignitat. L’ infortuni els ha abatut, la malaltia hi ha deixat la seva petja, la desolació els ha esborrat el caràcter familiar fins a semblar que no son capaços de reconèixer-se els uns als altres, però en la debacle els sosté una humaníssima dignitat. Fràgil, perquè allò que l’alimenta, que és la possessió de si, la possibilitat de construir la pròpia història, el domini del passat, les pròpies mans per bastir-se l’esdevenidor, això, justament això, és el que ha estat arrabassat. De vegades, la tensió és tanta que anul·la els neguits i entre aquests rostres es destaca, com un astre fugaç, una figura plena de gentilesa, posseïdora d’una serenor lluminosa com només es troba en algunes talles dels escultors andalusos del barroc. També aquí, en l’espai inclement on s’emmarquen aquestes figures, en aquest desert de fang i neu, de desferres, també aquí els gestos evoquen en la profunditat del dolor actituds de pietat, atmosferes que tenen alguna cosa a veure amb un sentiment que pel seu abast sembla caure dins de l’àmbit de les coses religioses.

I una vegada franquejada la frontera, a l’acte es fa evident amb una brutalitat sense pal·liatius què representa la condició d’exiliat. L’exili significa que un deixa de ser amo del propi destí. El segon després de saber que hom no perdria la vida, hom va haver d’aprendre que la vida nova venia marcada per la direcció que li assenyalava una baioneta. La llibertat acabada d’estrenar conduïa a la presó. A una forma moderna i proletària, massiva, de detenció, que es traduïa en el camp de concentració. Avui són noms anodins, festius i fins i tot comporten imatges plaents: Sant Cebrià, Argelers. Llavors foren noms sinistres, símbol de la manca de futur, una nova representació de la derrota, un nou i diferent camp de batalla. Havia començat la lluita per la supervivència.

Com uns esbarzers ferotges, els reixats de filferro marcaven agressivament el territori. L’altra reixa la posava el mar, una paret compacta i glaçada. La intensitat dels rostres canvia. El desesper obre la porta a la rebel·lió. Per a alguns l’exili s’inicia amb una gran aventura, una fuga sense final que desemboca en una gran guerra. Per a d’altres el pas pels camps de concentració fou, per sort, un temps relativament breu d’incomoditats i malalties, de vexacions que atiaren l’esperit emprenedor. D’altres hi deixaren la pell, fatigats, debilitats, farts de suportar les condicions salvatges d’aquelles arenes sempre humides.

D’aquests recorreguts ens en resta la memòria de molts que hi van passar, amb una notable coincidència valorativa i narrativa. La lletra ens dóna tanmateix una percepció de les vivències vinculada a una peripècia vital personalíssima. José María Guerrero no ha volgut, crec, retre un homenatge a aquells que van saber posar per escrit aquest dramàtic periple. Guerrero ha volgut plasmar la dimensió col·lectiva d’una experiència que marca el destí de milers d’homes i dones, igualats per un fat funest. Allà on la lletra es torna privada, la fotografia sap explicar allò que fou comú. L’èxode republicà fou captat per uns reporters que van tenir la sensibilitat d’entendre que la seva feina no era només informativa, sinó que eren plenament conscients que estaven elaborant un document que contenia una de les històries més dramàtiques de l’època moderna. Robert Capa, Agustí centelles i tant d’altres van posar el seu ull al servei d’una narració que havia de fer veure al món sencer un daltabaix monstruós. Una tragèdia. No hi ha dubte que les seves instantànies van contribuir a despertar un moviment de solidaritat arreu. I ara, novament revisades per José María Guerrero, s’han convertit en els olis, els dibuixos i les aiguades que es representen aquí. Ha estat un procés llarg, executat no sense dolor. És la percepció del dolor aliè, de les conseqüències de la derrota en totes les fibres d’un ésser humà condemnat, allò que totes aquestes obres relaten amb una tan gran intensitat i, doncs, el fan reviure amb idèntica força. És impossible de no sentir-se’n afectat. I com setanta anys enrere és impossible no sentir una forta sotragada, un esquinçament tan emotiu com el que va fer dir a Pere Quart en una de les corrandes de l’exili:

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida,

l’altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida

Antón Mª Espadaler, Professor de Literatura Medieval de la Universitat de Barcelona