La Retirada - Exilis

A l’entrada del Museu de l’Exili, dins d’una vitrina especial abans d’anar a la sala polivalent, podem veure una maleta vella. És la maleta que Miquel Santaló, el primer alcalde republicà de Girona portava quan va marxar amb la família des de Seta, França, on estava exiliat cap a Mèxic. Allà va viure la resta de l’exili fins a la seva mort, el 1962 a Guadalajara, la capital del Estado Libre y Soberano de Jalisco.

Allà hi viu la seva filla Adelina. És ella que, assabentada de la creació del MUME, em va donar el 2008 aquesta maleta plena de documents del seu pare i de la seva mare amb l’encàrrec de tornar-la cap a casa. A Girona, a l’Arxiu Històric de la ciutat d’on ell va ser alcalde, es guarda tota la documentació dels Santaló a l’abast de tothom que la vulgui consultar i estudiar.

La maleta, no. Es va decidir portar-la al MUME. D’aquesta manera s’exemplificava el tancament de l’exili republicà. La maleta que els Santaló portaven a les mans quan varen marxar cap a l’exili tornava a casa. Es tancava el cercle.

I a la maleta d’en Santaló ara s’hi afegeix, en aquesta exposició, la maleta que ha portat en Guerrero Medina. Sense saber-ho tots dos fem referència a la maleta que simbolitza l’exili. Potser és casualitat; segur que és la mostra d’una mateixa sensibilitat davant la tragèdia dels exiliats.

Ara en aquest Museu emblemàtic, a tocar la frontera, s’inaugura una exposició amb un títol ben significatiu: La Retirada – Exilis. Ben a prop de la frontera per on sortiren milers de refugiats l’hivern del 1939, Guerrero Medina ens il·lustra aquesta retirada amb uns quadres impactants que parlen per ells mateixos sobre les vivències dels republicans que marxaven per no ser atrapats pels rebels aixecats contra la República; rebels que ja estaven ensumant la victòria militar. Unes pintures que tenen una força gràfica colossal.

Els que hem estat a les platges d’Argelers a ple hivern explicant a les joves generacions el que va ser i va representar pel país la retirada de tants homes i dones, i el que varen ser els camps de concentració (més tard anomenats camps d’acolliment i camps de refugiats) quan veiem aquestes pintures, les de la Jonquera i les de Capmany, no podem deixar de pensar en el trencament radical que es va produir al nostre país entre guanyadors i perdedors d’una guerra que no s’hauria hagut de produir mai.

El que el mestre Josep Bargès va escriure als de casa seva des de la sorra d’Argelers el març del 1939 fa patent la dimensió de la tragèdia de tants homes i dones abans de sortir i anar cap a Amèrica. Diu: A poc a poc la vida es normalitza al camp d’Argelers. Els soldats que volen tornar a l’Espanya nacional aconsegueixen tot tipus de facilitat, en canvi els altres fan la seva vida sense cap sostre, dormint a la sorra humida, fustigats pel vent i en el glacial fred de l’hivern. Els mutilats i ferits no són una excepció. No hi ha productes farmacèutics ni alcohol ni cotó i la majoria no tenen sabó. Lentament es van aixecant els barracons de fusta mentre que els grups de soldats tanquen el camp amb una doble filera de filferro. El so metàl·lic dels martells se sent cada dia. Ben aviat el valent i coratjós exèrcit de la república que va defensar fins al final de la democràcia mundial, serà tancat d’una manera semblant a com ho fan amb els animals. El dret d’asil no existeix. La correspondència es rep oberta i, sovint, buida si hi havia diners o segells. El menjar és del tot insuficient: un tros de pa dur a compartir entre tres, unes poques llenties, un petit tros de carn congelada.

Vivim en un país que ha estat marcat profundament per una violenta i llarga Guerra Civil i per quaranta anys de dictadura d’una duresa notable. El febrer del 1975, mesos abans de la seva mort, el dictador encara afusellava 5 persones. I la veu dels vencedors encara ressona avui, després de trenta anys de democràcia. Una democràcia pactada que està en ple retrocés; una democràcia de baixa intensitat que es va afeblint dia a dia.

El 23 d’abril del 2008 el poeta argentí Juan Gelman rebia el Premio Cervantes. Parlant de la dictadura militar argentina que va patir personalment, manifestava: Dicen que no hay que remover el pasado, que no hay que tener ojos en la nuca, que hay que mirar hacia adelante y no encarnizarse en reabrir viejas heridas. Están perfectamente equivocados. Las heridas aún no están cerradas. Laten en el subsuelo de la sociedad como un cáncer sin sosiego. Su único tratamiento es la verdad. Y luego, la justicia. Sólo así es posible el olvido verdadero. En ello estamos.

Les paraules de Gelman també valen per al nostre país. Encara se senten veus de governants i de gent del carrer que diuen que no hem de mirar enrere; que no hem d’obrir ferides. La qüestió és que les ferides són obertes des de la Guerra Civil, que es varen mantenir ben obertes durant la dictadura i que amb la democràcia poca cosa s’ha fet per tancar-les amb dignitat i justícia. Per tancar-les ben tancades hem de recuperar la història passada i conèixer-la en profunditat, críticament. Hem de recuperar la veu dels vençuts i els cossos del enterrats a les fosses comunes. Només així podrem bastir una societat democràtica en plenitud. Ens queda camí per córrer. A finals del passat mes de desembre la premsa informava que a Catalunya hi ha censats més de 3.600 símbols franquistes. I que en alguns ajuntaments i institucions públiques d’Espanya s’hi havien tornat a posar símbols franquistes.

Hem de bastir una societat plenament democràtica que es comprometi activament a fer un país on imperin els valors de la solidaritat, la fraternitat, la justícia i els valors anunciats de la Declaració dels Drets Humans i que, al mateix temps, foragiti la pobresa, l’especulació, la mentida, etc.

La primera imatge que veiem en visitar el MUME és una gran fotografia doble en la qual es poden veure sobreposades dues fotografies. Per una banda la de Manuel Moros d’unes dones amb mainada als braços, aturades davant la cadena de la frontera que els priva l’entrada a França, el 1939. Per l’altra, homes i dones que marxaven de casa seva en la guerra de Bòsnia els anys noranta del segle passat. Aquesta doble fotografia és per recordar que en l’actualitat encara hi ha exilis; que persisteixen situacions de violència política i econòmica que fan que moltes persones hagin de marxar forçosament de casa seva. Per desgràcia n’hi podríem anar afegint molts d’altres.

Ara que recordem el 75è aniversari de l’exili republicà és un bon moment per recordar també els exilis que hi ha hagut des d’aquesta data fins a l’actualitat a Europa i al món; una Europa democràtica i un món ple de barreres, de fronteres. Només cal pensar en les tanques metàl·liques que han posat els governs espanyols a Ceuta i Melilla perquè no arribin els procedents de l’Àfrica pobre; o la muralla aixecada per Israel contra els palestins; o els milers de quilòmetres de tanca de ferro po- sats pels Estats Units per privar l’entrada a casa seva als llatinoamericans. I no cal dir les barreres mentals que estan creixent promogudes per partits i grups xenòfobs i de dretes.

I aquest aniversari és un bon moment per pensar en els milers de refugiats que surten de casa seva per situacions de guerra a tants països d’Àfrica i de l’Orient. I tants morts intentant arribar per mar a països que consideren millors per a viure-hi. La vergonya de Lampedusa hauria de colpir la consciència dels governants europeus que s’abracen i somriuen en els fòrums internacionals per prendre decisions econòmiques que creen més pobres i desvalguts.

I ja que parlem d’exilis també cal recordar els exilis interiors. De la mateixa manera que molts republicans que no varen poder sortir del seu país, visqueren un forçós i llarg exili interior, molts demòcrates han viscut –i viuen- exilis interiors en el seu propi país. També artistes a casa nostra, en aquest temps de crisi social i econòmica amb nefastes polítiques culturals, viuen i pateixen un exili interior.

L’exposició que ara es presenta amb el suggeridor títol “La retirada – Exilis” en un doble espai, a La Jonquera (al Museu Memorial de l’Exili) i a Capmany (a l’Associació Cultural POPULART), és un crit per recuperar un passat que ens ha estat silenciat i que necessitem conèixer. Un crit, també, per recordar els exilis actuals en un món que volem més humà, just, solidari i fraternal. Vol ser una plasmació de les diverses formes d’exili a les quals, massa sovint, es veuen forçades les persones –també els artistes- per raons alienes a la pròpia voluntat.

Gràcies José Maria per les teves pintures. Sobre l’exposició has escrit: Tenia la sensació que en el transcurs de la realització d’aquestes obres havia fet una regressió per a poder ser testimoni emocional d’una tragèdia i que l’obra parlava per si mateixa, jo només havia d’estar entregat a ella i deixar-me portar, sent testimoni del pas d’aquesta galeria de personatges. Certament, si ens deixem portar per aquesta galeria de personatges en aquesta doble exposició, a La Jonquera i a Capmany, revivim, per una part, el patiment dels milers de republicans a causa de la victòria dels rebels aixecats contra la República i, per altra banda, recordem la injusta i indigna situació dels exiliats actuals, que qüestionen a fons el món que vivim.

Salomó Marquès i Sureda, professor d’Història de l’Educació de la Universitat de Girona